dilluns, 30 de març del 2009

Parlem de un nou socialisme sense por.

Aquest títol és clar com l’aigua, no he volgut amagar res perquè la gent hi penses... s’ho val. L’altre dia unes dotze persones vam poder escoltar les propostes que en Quim Sempere ens va poder fer sobre els valors de l’esquerra tradicional en l’actualitat. Qui hi vam ser-hi, vam aprendre que amb sentit comú, autocrítica i acceptant que tampoc ho hem fet tant malament encara podem fer molt més.
Si tenim estat del benestar: sanitat i educació pública (millorable és clar! però pública), subsidis,... és gràcies a l’esquerra malgrat la dreta se l’hagi fet seva també. Les mobilitzacions de principi de segle potser no van aconseguir transformar radicalment la societat però sí una mica i això és el que n’hem heretat. De totes maneres encara ens queda molt per córrer, a mi em va agradar la idea de una regulació estatal de determinats bens i serveis i una altra més local, més d’autoorganització,... Per exemple, la Banca cal que sigui estatal o l’energia, amb això no podem especular. Però molts altres aspectes poden ser perfectament autoorganitzats, sigui a través de cooperatives, empreses, etc...

No cal fer un canvi radical però sí anar avançant amb la socialització de la nostra societat, és la única via per tal de poder canviar les injustícies encara actuals. Compartir sempre és millor que posseir, aquest és el lema que podríem impulsar en els nostres hàbits diaris. Ja anirem treballant sobre aquests aspectes perquè a la nostra ciutat encara li cal molt més de recorregut. Ara, exemples tant banals com potser el bicing que es fa a Barcelona és un pas cap a promoure la socialització de la nostra ciutat.
Quins són els límits els quals hem de ser intransigents, la xenofòbia i el racisme, aquí sí que us demano que utilitzem totes les nostres armes per allunyar-los de la nostra societat. Puc escriure molt més però no ho faré, de moment, anem a cercar la nova via socialista per tal de pujar un esglaó més.

dilluns, 23 de març del 2009

Qui té la raó?

L’altre dia vaig poder assistir a un debat amb en Xavier Roig, autor de “La dictadura de la incompetència”. No comparteixo alguns dels postulats del seu llibre i, sobretot, algunes de les solucions. De totes maneres cal reconèixer que algunes sí que les comparteixo i coneixent en directe l’autor vaig quedar convençut que hi ha més punts de coincidència que de desacord i això que jo vinc d’un ideari anarquista i ell és capitalista lliberal (diria jo pel poc que he llegit i l’he conegut). Aquest fet em va agradar, perquè al final la solució no és tant qüestió d’idees sinó de persones amb la bona voluntat d’entendre's i de cercar els punts en comú, en això rau la responsabilitat i l’esperança de la nostra societat. I ara el dubte que tinc és perquè si nosaltres ens entenem n’hi ha d’altres que no s’entenen...

Amb això també vull reconèixer l’enorme formació que em dóna poder dialogar amb gent que en sap tant com en Xavier, encara que no es comparteixin totes les idees, però conversar amb qui t’entens amb tot et dur a no evolucionar. Ja ho deien alguns revolucionaris que les idees es transformen a partir dels diàlegs entre diferents parts de tal manera que les inicials mai seran les mateixes que les finals.

Merci Xavier per ajudar-me a formar-me.

diumenge, 22 de març del 2009

L'Enric Duran s'ha equivocat

Sé que amb el que escriuré seguidament seré políticament incorrecte però dic el que penso i en això rau la llibertat de les persones. Dono suport a Enric Duran i reclamo la seva llibertat però que torni el que ha robat. Nosaltres no som ells i no hem de caure amb maneres tant baixes com la que ha utilitzat l’Enric. Comparteixo les finalitats de l’Enric però no els mitjans que ha decidit utilitzar perquè ens desprestigia, la transformació social que volem alguns només arribarà si una gran part de la població també la vol, sinó millor no fer-la i amb aquestes accions no aconseguirem ser una majoria crítica, ens tornarem a quedar en uns quants que cridem i actuem a la defensiva però amb poca confiança per a fer la revolució. Hem de ser molt més imaginatius i actuar dins la legalitat sinó molts es trobaran incòmodes i no ens voldran seguir, jo no vull una transformació que no compti amb l'opinió dels meus veïns i, puc assegurar que tots estan en contra del que ha fet l’Enric.
Paraules dures però sinceres, un error que li pot costar molt car i ens pot costar molt car perquè pot dur les nostres idees a la marginació. El millor seria que l’Enric reconeixes el seu error i tornés el que ha manllevat (jo seria el primer en posar-hi diners per aquesta causa) sense renunciar als seus objectius que també són els meus.

Carta a l'aire

Bones Companys i Companyes!

Ara més que mai els dies són llargs, els temps canvien i cal prendre opcions per poder generar una transformació social del nostre entorn. Cal arriscar i mirar el futur directament els ulls, no ens ha de fer por confrontar-lo amb el present. Si som capaces i capaços de creure’ns que encara hi ha esperança podrem somriure a les generacions futures. Ara és temps de política ideològica i transformadora per tornar-la al carrer d’on no n'havia d'haver sortit mai.

Aquestes paraules que no volen dir res i alhora volen dir molt, no estan fetes a l'atzar sinó a partir d’una reflexió i una profunda preocupació pel futur de la nostre ciutat i societat. A tots els àmbits que m'estic movent les paraules més assenyades són les que es fan al voltant d'una calçotada i un bon àpat, no pot ser d'altra manera perquè és un dels millors llocs per fer-ho, però no ha de ser l'únic! ens hem de moure per transmetre idees i compromís envers el que ens envolta sinó altres ho faran i no ens agradarà.

Per això modestament ens demanem ajuda per parlar dels temps actuals i de com ens agradaria que fos la nostra ciutat en el futur. Ara més que mai cal implicar-s’hi i treballar per fer un tomb cap allà on un o una creu.

I acabo recordant unes paraules de Samir Amin que me n’he apropiat i que podria ser l’eix del nostre debat:

No n’hi ha prou amb denunciar, no n’hi ha prou amb fer lluites defensives. Abandonar la política equival a resignar-se a no transformar el món

divendres, 20 de març del 2009

Quan el paisatge és més que un bonic quadre

Falten pocs dies perquè s’obri el túnel de Bracons, a Olot es fan jornades sobre el paisatge, hi ha l’observatori del paisatge, es vol fer el Museu del Paisatge,... Perquè el paisatge ha generat tant debat i tothom es vol fer la foto al costat? Doncs, perquè el paisatge ven i és un terme tant abstracte que es pot modular a mida i això és la grandesa i el problema. Hi ha tants paisatges com persones... Per tant, quan diem amb veu alta que conservarem el paisatge de la nostra comarca no implica cap compromís ja que tampoc sabem que vol dir conservar el paisatge. Una carretera enmig del paisatge es no conservar el paisatge... ? el paisatge és la foto o l’evolució del indret? S’ha de concretar alhora de parlar del paisatge, hem de parlar si volem potenciar la vida a pagès, si volem millorar la biodiversitat, no urbanitzar més les planes de la nostra comarca... Parlem en propietat i així podrem avaluar en el futur si hem conservat el paisatge.
El que no hi ha dubte és que amb accions com l’eix Vic-Olot no ajudem a conservar el paisatge de la nostra comarca. El que ha esdevingut de positiu aquest conflicte és el debat sobre el paisatge... esperem que no sigui estèril i en el futur no es repeteixin accions no necessàries... que afectin la biodiversitat, les terres de conreu i la tranquil·litat sonora de la nostra comarca.

dimecres, 11 de març del 2009

Siguem amos de les nostres decisions.

Milers de manifestants van estar l’altre dia a Brussel·les pel dret a decidir, ja hi torna a haver-hi ball de xifres, 10.000 uns, 3.000 els altres. Quina decidim triar? Tenim dret a decidir quina triem? No entraré a dir quina és la vàlida, tant me fa, pel sol fet que milers de persones es desplacin a Brussel·les per reclamar el dret a decidir ho trobo sensacional. Crec que tots i totes hem de tenir el dret a decidir, és el fonament de la llibertat de cada individu i de cada comunitat o col·lectiu de persones. Tothom hauria de ser lliure per decidir en la seva vida i molts cops no pot, decidir si vol canviar de feina sense que la por el freni, decidir que vol anar a viure sol sense que els preus de l’habitatge no li frenin aquesta decisió, decidir separar-se de la parella sense que l’entorn la o el pressioni i per no dir la religió. I tot col·lectiu i poble ha de ser lliure per decidir com vol viure, qui vol que el governi i amb qui vol establir relacions i com han de ser aquestes. El dret a decidir! Uf! encara ens queda molt de camí per recórrer, ajudem-hi tots i totes. Per posar un xic de sentit comú i coses que em preocupen, sempre apel·lo a la coherència i espero que les milers de persones (jo em crec que eren 10.000) apliquin el dret a decidir en tot el seu entorn vital i no frenin ganes de decidir individuals i col·lectives com sovint ens passa. Apliquem i treballem perquè el dret a decidir estigui a tots els nivells de la nostra societat.
I per acabar faria un prec, que es tingui en compte la petjada ecològica en les reivindicacions i, espero, que la propera vegada hi vagi tothom en tren o autobus i així no decidim augmentar el canvi climàtic. S’ha d’estar en tot i que per arreglar una cosa no n’espatllem una altra.

dilluns, 9 de març del 2009

Participació ciutadana: Utopia o realitat.


Jo personalment crec en la participació ciutadana, ha d’ajudar a millorar la gestió dels nostres pobles i ciutats però reconec que sóc un utòpic... Què significa participació ciutadana? Significa que la ciutadania té poder més enllà de votar cada 4 anys, que pot decidir en el seu dia a dia al poble, ciutat o barri. Que no es troba cap acció imposada encara que sigui a través d’un procés informatiu. Això vol dir uns drets però com tot sistema just també té uns deures que molts cops oblidem. Aquests són, saber escoltar als demés i reconèixer que es pot no tenir la raó, participar vol dir deliberar i arribar a acords que potser no són els que a un li agradarien. Però per fer un pas endavant en la democràcia cal que tots i totes aprenem a participar i establir vincles de comunitat. És el que alguns anomenen democràcia radical.
Penso que és possible però caldrà crear aquesta cultura participativa, serà cosa d’uns quants anys abans no sapiguem exercir aquests drets i deures. Aquest tema de molt interès per mi serà present en el bloc, de moment n’he fet una pinzellada d’aquest quadre complex que és la participació ciutadana.

El que estic segur és que un cop aconseguida aquesta autèntica participació ciutadana en la gestió dels governs, la darrera frontera de la democràcia serà la participació dels treballadors en la gestió de les empreses...

dissabte, 7 de març del 2009

Quilòmetre 0 i el manifest comunista... ara, la qüestió és moure’s.


“(... )La necessitat d'una venda sempre més àmplia per als seus productes escampa la burgesia (capitalisme) per tot el món. Ha de fer-se un niu arreu, arreu ha d'arrelar, arreu ha d'estrènyer relacions.
La burgesia, amb l'explotació del mercat mundial, ha fet esdevenir cosmopolites la producció i el consum de tots els països. Amb gran sentiment dels reaccionaris ha sostret a la indústria la seva base nacional. Les antiquíssimes indústries nacionals han estat anorreades i ho seran cada dia més. Són arraconades per noves indústries la introducció de les quals representa una qüestió de vida o mort per a totes les nacions industrialitzades, i per indústries que ja no elaboren més matèries primeres autòctones, sinó matèries primeres pertanyents als països més remots; els productes d'aquestes indústries no seran consumits tan solament al propi país, sinó simultàniament a tots els continents del món. Al lloc de les velles necessitats, satisfetes amb productes de cada país, en sorgeixen de noves que, per a la seva satisfacció, exigeixen els productes dels països i els climes més allunyats. Al lloc dels antics aïllament i autosuficiència locals i nacionals sorgeix un tràfic universal, una dependència universal de totes les nacions entre elles. I com en la producció material, així també en l'espiritual. Els productes intel·lectuals de les nacions singulars esdevenen un patrimoni comú. La unilateralitat i la limitació es fan cada dia més impossibles, i de les moltes literatures nacionals i locals es forma una literatura universal
(...).”

Aquest tros d’escrit no està extret d’un manifest actual del moviment antiglobalització. És ni més ni menys del 1847... fa més de 150 anys! I d’un escrit que tenim arraconat per l’atzar de la història i, suposo, interessos d’alguns, com és el “Manifest Comunista” que van escriure Marx i Engels http://manifestcomunista.blogspot.com/ . Aquest tros d’història també s’ha de recuperar, forma part de la nostra memòria històrica i, a més, alguns dels seus paràgrafs són d’una vigència actual, tot i ser reinterpretats, que ens ha de fer reflexionar la visió social que tenien fa 150 anys. Estaria bé que de tant en tant aquests escrits que han marcat la nostra història d’Europa i per tant de la nostra ciutat, es recuperessin pel debat i es tinguessin en compte alhora de parlar de política. No dic de retrocedir 150 anys però sí que utilitzar el manifest de la mateixa manera que s’utilitzen els filòsofs per citar algunes de les accions que duem a terme. I crec que aquest paràgraf és tot un elogi de la producció local i per exemple en fires com la de l’embotit o de Batet, perquè no Introduir-lo? Cal arraconar estereotips i odis passats i recuperar allò que s’ho mereix.

dimecres, 4 de març del 2009

Fem de la necessitat virtut


“... L’Agència Internacional de la Energia adverteix de una escassetat de petroli en el 2013 que pot provocar una crisi econòmica pitjor que l’actual...”

Aquesta notícia hem duu a parlar de que cal planificar bé el futur, jo crec que arribarà un moment que tard o d’hora el combustible rei d’aquests darrers anys serà molt car i cal replantejar solucions alternatives a les actuals. I encara que no fos així, per evitar emissions de CO2 també cal plantejar el futur pel bé del nostre territori.
M’agrada veure com hi ha gent que pensant que cal millorar la mobilitat de les nostres comarques i així el benestar de la gent plantegen solucions que van amb aquesta línea. Aquest és el cas de CCOO on a partir d’un estudi excel·lent sobre mobilitat a les comarques de Girona planteja trens-tram que uneixin algunes de les principals poblacions i polígons industrials de les nostres comarques. Cal debatre i pensar idees com aquestes per encarar el futur de manera adequada i correcta. Beneficien els treballadors, l’economia i el nostre medi ambient...