dissabte, 20 de febrer del 2010

Sóc un gran consumista...

L’altre dia passejant pels carrers em vaig fixar en les botigues i súpers plens de productes de tot tipus. Tot preparat perquè la gent consumeixi, era un dissabte a la tarda i estava tot prou ple, fins i tot algun dependent, no fent cas de la crisis, s’atrevia a maltractar una clienta molt “plasta”. La gent sortia amb bosses plenes, clar! m’havia oblidat d’esmentar que eren rebaixes. La meva intenció no era comprar, mai m’han agradat les multituds ferotges de rebaixes, prefereixo afrontar una mediació en qualsevol conflicte abans que unes rebaixes d’un dissabte per la tarda. El meu motiu era anar a una xerrada d’un prestigiós professor de sociologia de la Universitat. La xerrada va ser sensacional! Tot un desplegament de coneixement adquirit durant desenes d’anys. L’únic que va fallar va ser que en la sala érem tant sols tres persones i el ponent i si es té en compte que una era l’organitzador, la xerrada va tenir l’aplastant èxit de dues persones i això que era gratuïta!!
Tornant pel mateix carrer amb les botigues ja tancades, em semblava quasi buits si ho comparava amb el brogit de fa unes poques hores. Pensava, mirant una botiga que si aquella tarda hi haguessin entrat dues persones, segur que pel botiguer hagués estat un fracàs absolut. I, llavors, vaig entendre un dels grans problemes d’aquesta societat i és que ens motiva més el consum de productes materials, palpables que no del coneixement i això no està bé. La necessitat de coneixement hauria de ser un bé bàsic i ens hauria de moure a consumir-lo abans que comprar els pantalons de la última moda... Jo em defineixo un consumista acabat de coneixement i cultura, abans que cotxes nous i electrodomèstics d’última tecnologia per posar un exemple... i crec, sense estar-ne segur del tot, que és més sostenible ambientalment i socialment. Per consumir productes culturals i de coneixement normalment es necessita poca matèria prima i transformacions dels productes poc agressives al territori. Conferències, teatre, dança, música,... n’hi ha d’altres que segurament que no tant sostenible, llibres, dvd,... però estic segur que el balanç final és molt més favorable que altres bens de consum. Per tant jo sóc un consumista de coneixement i cultura....

diumenge, 7 de febrer del 2010

La plataforma televisiva i la participació ciutadana.

Capacitació, participació i difusió.

La importància de crear espais comuns dins un municipi.

Els arqueòlegs comenten l’enorme importància que va tenir el foc per desenvolupar-nos com a humans sociables (aparentment) que som. El fet d’agrupar a tota una sèrie d’individus vora el foc va fer evolucionar la llengua pel fet d’haver d’explicar-se coses i la cultura pel fet de recollir-les. És important tenir uns espais per compartir les nostres accions, preocupacions i pensaments. Aquests poden ser modernament virtuals com, per exemple, el Facebook o altres plataformes de comunicació per internet, com també físics: bars, restaurants, cases, centres... Tanmateix, un municipi no pot deixar-ho tot en mans de persones i entitats per actuar aïlladament i ha de crear plataformes i espais que les connecti perquè aquestes entitats, persones i col·lectius tinguin el seu punt de trobada i així relacionar-se entre ells.
Des d’Alternativa per a la Garrotxa creiem que un dels espais de fòrum social per a intercanviar informació ha de ser una autèntica televisió local pública a Olot, gestionada per un consell social i cultural on entitats, escoles, ciutadans... puguin dir-hi la seva, rebin formació audiovisual i hi puguin emetre els seus reportatges o informacions. També, a la seva manera, ha de ser un punt de trobada del teixit social d’una societat, potser no serà de tanta qualitat, però indubtablement serà popular. Cal promoure activament aquests espais de comunitat per trencar l’individualisme en què ens trobem immersos des de fa anys.

La televisió pública per Internet amb vocació de servei públic

Tenim l’avantatge per desenvolupar aquesta plataforma televisiva que Olot ha estat històricament una ciutat socialment i culturalment activa. Això ho demostra la gran quantitat d’associacions que actualment encara estan en funcionament i l’existència d’una Escola de Belles Arts. A més, en els darrers anys, Olot s’ha caracteritzat per obrir les portes a la gent més desafavorida i en un futur pròxim les noves generacions configuraran un mapa sociocultural divers i cosmopolita. Tanmateix, hi ha unes mancances estructurals d’equipaments per tal de donar resposta a les necessitats organitzatives i d’interrelació de tot aquest teixit social.
Pensem que una televisió pública per internet pot ser un instrument clau per tal de canalitzar aquesta dinamització social. Aquesta televisió pública ha de pretendre ser una eina de comunicació directa que permeti la participació ciutadana com a servei públic que és. Creiem també que un ús obert i flexible pot propiciar un pol integrador i de normalització lingüística. En una societat tan diversa i plural, el gran repte del segle XXI és interelacionar tots els coneixements perquè tots som diferents i importants alhora. La proximitat d’aquest instrument permet dotar de validesa tots aquests objectius.
Les possibilitats són infinites, ja que l’ús social que se’n pot derivar pot beneficiar a tota la població i àrees socials d’Olot (centres educatius, entitats solidàries, entitats culturals, campanyes informatives-preventives d’acció social...). I en aquest context, la televisió per internet possibilita la implantació progressiva d’aquest model.
Pensem que internet, com a eina de difusió i intercanvi, està a tocar en el temps i aquest model de televisió no és una novetat, sinó que hi ha un munt de models econòmicament viables que actualment estan ja en funcionament.
Un model molt interessant és el que proporciona la Xarxa Catalana per IPTV. És un canal d’emissió gratuït i que forma part dels projectes de recerca de FRILAB Laboratoris. Aquesta xarxa neix amb l’objectiu de promoure canals amb continguts audiovisuals de proximitat amb alta qualitat d’imatge i es presenta com a alternativa a la TDT. També hi ha un model molt interessant que s’ha implementat als diferents barris de Barcelona.
En ambdós casos, tant les despeses de posar-la en funcionament com les de manteniment són reduïdes. Segurament els esforços més significatius que hauria de fer l’Ajuntament per dotar de sentit aquest instrument de futur seria possibilitar projectes complementaris que anessin encaminats a dotar la ciutat d’equipaments culturals on la ciutadania pogués fer ús de les noves tecnologies. En aquest espai, la formació i la interrelació serien les pautes a seguir. I del fruit d’aquest esforç se’n nodriria directament la televisió pública i se’n beneficiaria en segon terme la ciutadania en general.