Recuperem l'opinió...

Després de mesos sense escriure res, vacances, crisis amb aquest bloc indicatiu d'una crisis personal amb la política que m'envolta des del meu sofà (el millor indret del món per mi), on hi he curat les ferides i cansaments de mils enfrontaments normalment no volguts... Ara!! torno a recuperar la veu escrita... això no vol dir que la meva crisis amb la política que m'envolta hagi minvat, tot el contrari crec que és molt més accentuada. Però d'aquesta manera potser algú m'entengui o amb sort, jo mateix! però això ja seria una passada.

Propòsit a tots els lectors perduts del meu bloc... fer un article d'opinió almenys un cop a la setmana.

Uf!! quin Olot que ens espera en un món que és massa petit per encabir totes les nostres dèries...

Ens sumem?

Sumar és l’única manera d’aconseguir els objectius comunitaris més ambiciosos.

L’experiència em diu que qualsevol projecte ambiciós no es pot fer sol, cal sumar, i que entenem per sumar? Doncs: col·laborar, dialogar, cedir, participar, cercar solucions als problemes i no responsables... N’és l’única manera. En solitari tant sols podrem aconseguir petites accions i petites finalitats.
Aquesta és realment la meva ideologia, sumar per canviar el món. No ho vull fer sol, en part perquè no ho aconseguiria i en part perquè si ho aconseguís tot sol seria pitjor que el d’abans. I que entenc per no fer-ho sol?
Doncs que cal decidir quin món diferent volem entre tots i totes, no val la visió de només una, dues o unes quantes persones. La manera de fer-ho ha de fluir de baix cap a dalt i poder debatre, escoltar i cedir... El temps de no cedir l’hem de deixar enrere i abans de començar a debatre un tema hem de ser conscients que les nostres idees estan equivocades perquè no són les majoritàries i, per tant, a partir del diàleg hem de sortir amb idees diferents i més riques. Malament si participem en un debat on hi ha diferents idees i en sortim amb la mateixa que hem entrat.

Aquesta formulació pot servir per tots els àmbits de les nostres vides, la família, la feina,... Però aquí parlaré de la gent d’esquerra, perquè massa sovint (no sempre per sort) sembla que s’entesti a no voler aconseguir els objectius que es proposa restant i fragmentant més que sumant. I em pregunto si realment volen aconseguir el que volen aconseguir? O només uns quants egos volen jugar i fer veure que són els salvadors de torn... L’única manera d’aconseguir-ho i la història ho demostra és sumant totes les sensibilitats i cercant una via consensuada entre tots i totes.

Personalitat política

Un dels objectius que m’he proposat en l’àmbit de la política és llençar propostes i idees en positiu. Explicar que és el que penso i com s’haurien de fer les polítiques... i evitar, defugir, esquivar la temptació de criticar el que es fa. És massa fàcil, queixar-se tothom en sap i no cal gaire esforç, ara articular un discurs en positiu sí que n’és difícil perquè requereix analitzar tots els casos i pensar com ho faries. No m’agrada que em facin anar per allà on volen i amb la crítica hi vas, crítiques allò que els altres fan. La crítica m’agrada quan es tracta d’un mateix, llavors sí que hi jugo i em recreo sanguinàriament, perquè res dóna tant plaer com criticar el que un fa. Fer de govern i d’oposició alhora d’un mateix... ara, criticar els altres, que fàcil que és, no em motiva ni ho trobo encertat.
Per això en aquestes línees i en aquesta finestra del bloc anem a pensar en idees i polítiques pròpies.

La variant d’Olot i pensaments de democràcia.

En aquests moments s’ha plantejat la variant d’Olot, aquesta carretera planteja quatre carrils, és a dir, format d’autovia i, per tant, més impactes negatius i també positius (a vegades aquests se’ns obliden però també hi són). Personalment crec que pel territori que travessa hauria de ser de dos carrils, estem en un espai natural protegit i en una zona d’alt valor paisatgístic. També travessa una zona de conreus molt productiva, per tant caldria minimitzar aquests impactes negatius i fer una variant de només dos carrils però això suposaria anar més lent en aquest tram i si trobem un camió o un cotxe que no té ganes d’anar al límit de la velocitat permesa, encara que sembli “raro” també n’hi ha d’aquests, aniríem més lents. Jo ho podria assumir però i la resta? Segur que no. Seria una carretera que la gent remugaria molt,... I, amics, aquí tenim el gran dilema, la majoria de població no ho vol, és més partidària de aixafar uns quants camps i esquinçar un tros del nostre paisatge abans de renunciar a anar despresa i perdre el temps darrera un vehicle més lent... Per això estic convençut que si es fes una consulta popular el 90% es manifestaria a favor de quatre carrils. La societat no està preparada per plantejar infraestructures que discriminin els cotxes per potenciar després la bicicleta i el transport públic, reconeixem-ho. La política actual molt sovint a remolc de la societat, si els lobbys els hi va bé, no plantejarà mesures poc populars. En aquest cas cal reconèixer que la majoria vol fer-la de quatre carrils però algú ha de començar a dir que també de dos n’hi hauria prou i començar a sensibilitzar la població per un canvi de valors, ànims que ens queden molts d’anys de feina.

Tornem a recuperar el somni del 1 de maig...

Algú s’ha mirat les dades d’atur a Olot? Segur que sí. Però algú que realment sàpiga el que es fa s’ho ha mirat? D’això en dubto, puc dubtar-ne no? Fixeu-vos l’any 2004 hi havia 688 aturats, el 2007 988 i ara 2047... amb uns quatre anys hem triplicar l’atur!!! i amb poc més d’un any l’hem doblat... I perquè no s’esbomba més?! es crea debat i es genera un consell econòmic i social per debatre el tema i cercar possibles solucions locals. No em val dir que tothom està igual perquè hi ha municipis que no ha pujat tant i sempre penso que localment podem fer molt. Si més no és prou greu ja que és la primera vegada en molts anys que amb tant poc temps es duplica l’atur.

Mesures n’hi ha moltes i quines s’han pres, poques. Però perquè no generar un debat en les empreses perquè no s’acomiadi cap treballador sinó que es negocií reducció d’hores i salaris per tal de mantenir a tothom en la plantilla. Despatxar algú és fruit del fracàs d’una societat i una gestió empresarial ineficient per tant cal penalitzar qui en tingui la culpa i no els últims d’arribar. Què és demagogia el que dic? Potser sí, però algú ha de defensar les idees d’esquerra que deien que l’empresa i el treball també és dels treballadors i per tant cal un sistema de cogestió amb l’empresariat. No es pot fer fora unilateralment a cap treballador. I des de les administracions hem de recolzar també els treballadors, els reptes que tenim és que tothom que vulgui treballar ho pugui fer i amb dignitat. Ara ja sabem on volem arribar (almenys és el que penso jo), ara cal traçar el camí de com arribar-hi i no crec que passi per mantenir el model empresarial que tenim, ja s’ha vist que uns quants no ho han sabut fer gaire bé. Pensem un altre model, jo proposo el de la cogestió de les empreses amb els treballadors.

Fa falta més intuïció…

Aquesta setmana m’ha caigut a les mans l’estudi sobre la demanda d’habitatge que té la ciutat d’Olot. Com a regidor en responsabilitats d’habitatge em comportaré i em callaré de dir que no em serveix de gaire res. Però és veritat que no serveix de gaire res i, per conseqüent, són diners llençats. Perquè? perquè aquest estudi no llegeix el futur. En aquests moments no necessitem diagnosis actuals perquè el temps d’acabar-la ja és antiquada, en moments de crisis (i més com aquesta que alguns diuen que és sistèmica i tot) les coses canvien molt ràpid i cal fer servir la intuïció per pensar en les necessitats que tindrà una societat. Sobretot en habitatge que ha explotat la bombolla a través del punxo de les subprime, ara cal que la gent que ha treballat la intuïció la fem servir, normalment l’encertes perquè la diagnosi ja la fa el subconscient a partir de totes les dades rebudes. I el cert és que cal pensar en quines problemàtiques d’habitatge hi hauran d’aquí dos anys que segurament n’hi haurà de noves... Per exemple, si aquesta crisis s’allargà més enllà del 2010 i 2011 com sembla, hi haurà molts aturats i aturades amb poques possibilitats de continuar pagant hipoteques i encara que tinguin feina no podran pagar els preus de les hipoteques... Potser caldrà des dels governs crear solidaritat entre propietaris (que tampoc vendran), possibles llogaters i governs... Jo com a ciutadà no podria tenir cases desocupades sabent que hi ha gent que malviu o que es pot trobar al carrer... Hem d’articular els ressorts de la solidaritat. Això, impensable fa dos anys, pot ser possible d’aquí dos anys... Seran moments difícils i molts estudis i plans fets no ens serveixen o no serviran, no tenim temps de refer-los per això fem servir la intuïció mediterrània una gran patrimoni que tenim i que darrerament em perdut... No caiguem amb el parany de l’anàlisi a la paràlisi, ara toca moure’s d’una manera o altre (perdó! l’únic que cal tenir en compte és que aquest moviment es faci amb llibertat, igualtat i fraternitat.... sobretot aquest darrer tant oblidat i que és la base de la solidaritat).

El pensament únic sol ser cec...

Aquests dies estic observant amb incredulitat i un cert “morbo” com un pensament únic s’estén per tots els mitjans de comunicació, que atien el mateix pensament (això potser ni calia dir-ho). Una opinió que explica l’excel·lència de l’eix Vic – Olot i el túnel de Bracons... d’aquí uns anys n’hi haurà per fer una tesis sobre la injustícia mediàtica que s’està creant obviant una altra opinió tant legítima com la que impera... que Bracons no calia, que hi ha altres maneres de fer. Una minoria els que pensen així? No ho sé, potser sí però al llarg de la història està ple de minories amb raó, per exemple qui deia fa cinc anys que hi hauria una crisis immobiliària, que les emissions de CO2 provocarien un canvi climàtic, que els nacionalsocialistes alemanys no tenien raó,... i perquè ara i aquí no?

Per això, ple de raó i amb molta austeritat he decidit començar la meva particular campanya contra el pensament únic que impera. Que tinguem sort!